El Pas de l’Ase

En aquest paratge podem contemplar un dels estreps del braç interior de la Serralada Prelitoral que queda interromput pel curs de l’Ebre, donant lloc a l’estret del Pas de l’Ase, d’uns 4 km de llargada.

Hi destaquen diverses elevacions com les de la Roca de Beanta, la serra del Tormo i la Roca del Sol, aquestes darreres ja dins el terme de Garcia.

Al marge dret del riu, al terme d’Ascó, aquest pas és constituït per l’alineació de sis turons en forma de serra, anomenats els Mugrons, 2,5 km al sud del poble, a la dreta de l’antic camí que comunica aquesta població amb la de Móra. Als Mugrons cal distingir la Roca de l’Ortiga, escarpat erosionat pel riu, i el Barber Medina, planiol entre les sis dents dels Mugrons i la Roca esmentada.

En conjunt, el Pas de l’Ase defineix un marc territorial especialment important des dels punts de vista històric i paisatgístic, amb un ric potencial de vestigis arqueològics coneguts. El seu estudi sistemàtic ens està aportant dades de gran interès per interpretar la gènesi i evolució d’un poblament prehistòric dispers en el pla, fins a la seva concreció en hàbitats ben estructurats de forma estable en punts més o menys elevats i dissenyats d’acord amb les necessitats dels seus ocupants.

. Aquest petit congost, ja a l’últim tram de la conca fluvial de l’Ebre, considerem que podria haver determinat un dels límits del territori ilercavó, tret que posteriorment es mantindrà en definir també l’àrea d’influència de la ciutat romana de Dertosa.

. També facilita el pas en altres direccions, en gran part controlat des del propi turó de Sant Miquel, a través de la localitat de la Torre de l’Espanyol, on coneixem l’existència d’un important establiment d’època romana, el de la Font de n'Horta, amb una xarxa de camins que condueixen vers les terres del Priorat, concretament a la conca minera del Molar-Bellmunt-Falset, potencialment riques en galena argentífera i en l’antiguitat també en altres minerals, l’explotació dels quals tenim ben documentada, arqueològicament, almenys a partir del segle VIII aC.

A l’interior d’una bassa que recull l’aigua que brolla de forma natural, la Font de n’Horta, a 1 km aproximadament del nucli urbà, l’any 1965 es va recuperar un conjunt d’una trentena de monedes, datades d'entre la segona meitat del segle I aC fins al segle II dC, juntament amb altres materials, com ara eines agrícoles o algunes armes, que en gran part van ser llençats. Per les seves característiques, podem suposar que s’hauria tractat d’una sèrie de fets intencionats amb finalitats magicoreligioses, amb més freqüència durant el regnat de Marc Aureli, etapa a la qual pertany la majoria de les monedes.

Punts d’interès arqueològic:

Cal remarcar el jaciment de la Vall Garcia dins el terme de Garcia, que es caracteritza, principalment, per la presència de vestigis que ens documenten una continuada activitat de la talla del sílex per obtenir eines lítiques durant l’època prehistòrica.

A la Roca del Sol es conserven les traces d’un poblat datat d'entre els segles IV-I dC.

Així mateix, l’establiment de Sant Miquel (segle II-I aC) és un clar exemple d’una planificació prèvia a la construcció del recinte, resultat de la valoració de la topologia del turó, d’acord amb les funcions específiques de tipus militar i comercial que havia de tenir, afavorides pels trets geomorfològics del propi terreny natural.

 

L’àrea estuariana i les pedreres de jaspi

Si tenim en compte que la formació del delta és molt recent, els entorns de Tortosa, ara fa més de 2.000 anys, haurien estat un lloc idoni com a establiment humà. Oferien principalment dos avantatges: la proximitat d’un port natural a la costa i, en certa manera, l’estuari de l’Ebre.

Aquestes condicions geogràfiques han afavorit al llarg de molts segles l’existència d’un important centre de comunicació entre el litoral i les terres de l’interior, en una zona rica en recursos agrícoles i forestals, entre altres atractius de tipus econòmic com és també l’explotació de les pedreres situades al sud de l’actual nucli urbà. En alguns punts tenim encara un gran nombre de testimonis que ens documenten l’explotació i comerç del brocatello o jaspi de la Cinta, en un període comprès entre mitjans del segle I i el darrer terç del segle III. Aquesta pedra calcària en totes les seves varietats, utilitzada fins als nostres dies, va constituir un dels materials més emprats pels romans per la seva producció epigràfica, sobretot de pedestals. En la mateixa localitat de Tortosa se n’han trobat diversos exemplars, així com en diferents jaciments de l’interior situats prop del riu.

Després de l’extracció d’aquest material, possiblement hauria estat traslladat des de la pedrera a través del mateix Barranc de la Llet o de Sant Llàtzer, vers al riu, al sud de la ciutat, per tal de ser transportat en els diferents punts de destinació per via marítima o bé fluvial cap a l’interior de la península.

Dertosa i el seu port
El tret més rellevant que configura la ciutat romana de Dertosa en contrast amb la Tortosa actual ve determinat per l’existència del doble port maritimofluvial dins de l’eix viari terrestre que unia les principals ciutats del litoral mediterrani. Segons els Vasos Apol·linars*, Dertosa es troba entre les localitats d’Intibilim i Subsaltum. Aquesta última relacionada amb el paratge de Censals, al Perelló, prop d’on al llarg dels anys s’ha anat produint la descoberta de diversos vestigis romans.

La informació prové, sobretot, de les següents fonts:

1. Textos literaris. Diversos textos antics ens ofereixen referències sobre l'existència d'un destacat nucli comercial ben constituït al segle VI aC al voltant de la desembocadura de l'Ebre.
2. La numismàtica. L'estudi de les primeres monedes atribuïdes a la seca de Tortosa, de mitjan segle I aC, on apareixen les representacions d’una embarcació marítima a l'anvers i una altra de fluvial, al revers.
  3. L’epigrafia. Aquesta disciplina ens ofereix alguns elements iconogràfics complementaris (estela de la barca) als representats en les monedes, a més de la informació continguda en les inscripcions, la majoria localitzades al voltant de la catedral i al castell de la suda, gairebé sempre encastades en vells edificis. Avui, les més emblemàtiques han estat extretes, i al seu lloc se n’ha col·locat la corresponent rèplica a fi d’evitar la seva degradació i alhora mantenir la imatge original dels edificis on es conservaven.

Remarcat el caràcter mariner de Dertosa i dels seus habitants, cal destacar l’estela que formava part de la torre de llevant de la suda. A la part superior apareix la representació d’una nau amb les veles esteses. Pel que fa al contingut epigràfic, apareix un personatge a qui va sobtar la mort lluny de la seva terra d’origen, possiblement un mariner o figura dedicada al comerç marítim.

4. L’arqueologia urbana. Tot i que en els últims anys el nombre d’intervencions hagi incrementat de forma considerable, fins a la data al nucli urbà no s’han localitzat vestigis d’època republicana dins d’un context estratigràfic ben definit. La informació més important que ens permet determinar l'evolució d'aquesta ciutat es basa principalment a partir de les investigacions efectuades als solars de la Costa dels Capellans i a la plaça de l'Olivera, ambdós situats dins del casc antic, juntament a la catedral.

L'estudi del material acumulat a la Costa dels Capellans ens indica l'existència d'un abocador de tipus domèstic, datat d'època flàvia (70-100 dC), on la presència de material ceràmic d'importació relaciona aquesta ciutat amb diferents punts de la Galia, Itàlia i el nord d'Àfrica.

Les restes més antigues que s’han pogut relacionar amb estructures constructives estan a la plaça de l’Olivera i corresponen a l’època imperial. A partir d’aquest moment trobem restes d’ocupació disperses, no solament dins del perímetre de l’actual ciutat, sinó també en altres localitats properes: villae de Casablanca, Barrugat i Mas del Catxorro, que perduren fins a època tardana, sobretot la de Barrugat. Així mateix, Dertosa continua conservant la seva importància en època visigoda ben documentada per la numismàtica i l’epigrafia, probablement com a conseqüència del comerç transmarí a través del seu port.

L’existència del doble port ha configurat una personalitat pròpia a Tortosa i ha desenvolupat un paper determinant al llarg de tota la seva història, l’evolució de la qual ha tingut lloc, en gran part, com a conseqüència del dinamisme comercial en un territori ben organitzat amb una estructura social i econòmica definida ja en època preromana, en una xarxa de camins que hauria facilitat la circulació, distribució i comerç de productes alhora que afavoria el pas de persones i la difusió d'idees i costums.

Els valors estratègics van ser aprofitats per a objectius comercials i militars des de l’antiguitat tal com es desprèn de les fonts literàries. Tanmateix l’arqueologia, de moment, no ens ha permès conèixer directament alguns dels aspectes concrets de la forma del port si no tan sols percebre alguns elements que ens possibiliten suggerir possibles hipòtesis més o menys provades per documents d’èpoques més recents.

Per tant, si bé tenim àmpliament documentada l’existència d’una gran activitat portuària a Tortosa al llarg de molts segles, fins avui no s’ha trobat gairebé cap resta constructiva del port. No obstant això, gràcies a les condicions del medi natural, probablement no haurien estat necessàries grans obres estructurals, tal com s’ha mantingut fins gairebé en els nostres dies, malgrat la seva llunyania respecte al mar.